Hem d’anar a espai en allò que ensomiem perquè, a voltes, si ho desitgem massa fort acaba per succeir. No sempre. Però passa. Jo havia ensomiat aquell moment durant 35 anys, amb un desig exorbitant. Ho havia imaginat i recreat, havia editat de forma artesanal –en tisora i pegamín– molts Don Balón Extra Liga en els quals el Llevant era de Primera.

Ho havia construït, havia sentit que era cert i per a mi ho era. I el millor equip del món. Ho era, ho és, ho serà sempre. Ho deprenguí de ben menut en un d’eixos lloc on la certea o no de les coses la validen uns homenots als quals mai ningú s’atrevix a discutir-los res. No pels guarits braços d’estibador, mariner o pescador, que també, sinó perquè tenen els ulls i les mans i el sol en la pell, plens de veritat, i a més dosifiquen amb modulació greus sentències.

En el bar El Polp. Allí coneguí l’única veritat absoluta; allí coneguí el respecte: als meus majors, al Cabanyal, a València, terra i llengua; allí es forjaren les meues fidelitats indestructibles; allí em va créixer l’orgull. Allí, a un pas de La Platgeta i de l’escola de Ballester Fandos, on nasqueren el Llevant Foot-Ball Club i els hòmens lliures.

Als 5 anys, em pujava al repeu de l’immens taulell del bar El Polp, envoltat de patilluts, i cridava al cambrer, per a que em posara un tocaet de Terry. I li’l portava a mon pare a la taula on jugaven al truc. Quan em fartava de vore’ls farolejar me n’anava a la porta de darrere del bar, on estava l’oficina de la Penya Llevantina El Polp, per a alimentar la meua creixent afició per la memòria amb pergamins, fotos mostoses i banderins. O eixia al carrer del doctor Lluch on, recolzats en la frontera sobre grans bastidors de fusta, s’assecaven al sol capellanets, mussoles i polps. M’encantava l’olor aquella de saladura, barrejada amb el fum dels puros, el conyac i les paraulotes. Del bar queden a penes les parets. I una fe insostenible.

Ansiós tornava, m’assentava discretament entre els hòmens que miraven la partida i esperava que algú diguera: “És l’hora”. Hora de l’èxode. Dos-cents tios apuraven xatos, quintos i cigarrets i, vist i no vist, el bar quedava buit. Alguns compraven algun farieta a última hora per a quan marcara el Llevant, encara que la majoria no era tan optimista. Fent companyia a l’amo es quedaven alguns parroquians de llarg recorregut que havien canviat l’escut blaugrana pel de Soberano. Sí. Els llevantins de barra de bar. Els grans filòsofs dels nostres 115 anys d’història quedaven a càrrec del santuari mentres els altres ens repartíem en cotxes i mampreníem el nostre particular via crucis pels camins d’horta entre la Patacona i Alboraia per a aplegar al flamant Nou Estadi, un fantasma ancorat entre el no-res, una llum de Sant Telm enmig de la tempesta, durant les hostils vesprades d’hivern, un vaixell de vint màstils enlairant les banderes esgarrades de rivals impronunciables, un gegant sense rumb. Any 1974. Potser tornaríem a Segona. I no obstant el Llevant era (i és) insubmergible.

See omnystudio.com/listener for privacy information.