El comerç té un paper decisiu en l’aparença de les ciutats: per la diversitat, per la vitalitat, pel tipus d’activitat. Les grans metròpolis es promocionen amb la imatge de la seva silueta urbana, plena d’edificis històrics o gratacels, però allò que en defineix el caràcter, en realitat, són les plantes baixes. L’arquitecta Eulàlia Gómez Escoda, que s’ha dedicat a fer-ne recerca i té una tesi sobre el tema, explica que de vegades no en tenim prou cura. “Quan dissenyem aquests edificis, normalment pensem molt en què passarà a dalt i, en canvi, a baix pensem que ja vindrà algú que ho omplirà d’activitat”, diu, i és un error, perquè els establiments a peu de carrer són com la carn per a un esquelet. “L’any 1961, la urbanista Jane Jacobs ja explicava que les portes són com ulls al carrer, i que com més portes hi hagi en un tros de carrer, més segur i actiu serà. Més possibilitats hi ha que en algun moment hi hagi algú entrant i sortint”, explica. El petit comerç, per exemple, hi té un paper important, perquè articula una xarxa humana de contactes que, a banda de vitalitat, aporta confort i seguretat en la vida al barri.

Les petjades de la Barcelona franquista encara es poden trobar en molts mapes i problemes de la Barcelona actual. Avui, per mirar de desfer nusos, analitzem el llegat de Josep Maria de Porcioles, batlle de la ciutat durant el tram final de la dictadura, de 1957 a 1973. Durant el seu mandat hi va haver un creixement desmesurat de la ciutat, unes onades migratòries que es van gestionar malament i amb segregació, i es va engendrar una trama de corrupció urbanística amb l’especulació del sòl i una xarxa de grans empreses beneficiària que, encara ara, explica part dels problemes de l’habitatge de la ciutat. El seu biògraf, Josep Lluís Martín Berbois, també hi posa matisos, n’explica altres cares i remarca que va ser un polític homenot, més i tot que no pas un pur batlle. “Porcioles despatxava directament amb Franco, no parlava amb el governador civil i de vegades ni tan sols amb el ministre, parlava amb Franco, una cosa que no podia fer ningú. Aquestes imatges desgasten, evidentment, i era l’alcalde franquista”, recorda.

Sembla que hi ha consens que hi ha d’haver més verd a les ciutats. Més arbres, més plantes, més parcs, menys asfalt. Ho explica amb claredat Isabelle Anguelovski, investigadora de l’Institut de Ciència i Tecnologia Ambientals de la Universitat Autònoma de Barcelona. “Barcelona no té prou espais verds per metre quadrat”, lamenta. La xifra de verd per metre quadrat és de prop d’un 10%, mentre que la mitjana francesa, per exemple, oscil·la al voltant del 30%. L’objectiu, a parer seu, han de ser inversions en zones grosses per a reconvertir el gris d’infrastructures de carretera en pulmons verds al centre de la ciutat, com ara el Parc de les Glòries. Pot ser una manera a lluitar contra la segregació, perquè a les grans ciutats el verd també reflecteix la classe: els barris de renda alta solen tenir més infrastructures verdes i més recursos naturals, i els de renda baixa són sovint exposats envoltats d’autopistes i més exposats a la contaminació.