Engeguem la temporada 2024/25 de La Biblioteca Inflamable amb un llibre necessari: "Qui té por del gènere?" (Tigre de Paper), de Judith Butler, una de les pensadores més influents dels darrers temps gràcies a la seva contribució crucial a la teoria queer.

Al seu darrer assaig, "Qui té por del gènere?", Butler identifica i dissecciona, com indica el títol, quines institucions polítiques i religioses es mostren contràries a allò que anomenen "ideologia de gènere" i quines raons s'oculten darrere aquest rebuig.

Un treball reactiu i, com dèiem, necessari.

Obrim temporada de Cultura Paral·lela a Territori Clandestí amb Manifesta, la biennal d'art nòmada que ha obert les portes aquest setembre a 12 ciutats de la regió metropolitana de Barcelona. Un aposta inèdita per la descentralització que alhora es vincula amb institucions, artistes i comunitats locals i internacionals per abordar els grans reptes de futur.

En aquest primer programa hem comptat amb la Gemma Segarra (Coordinadora de Manifesta Barcelona), el Fernando Paniuagua (responsable de comunitats de Manifesta) i l'Eva Tolosana (membre del col·lectiu Dones Teixidores).

Marxem de vacances, però abans repassem alguns llibres que han passat per la nostra Biblioteca Inflamable d’aquesta temporada. Moltíssimes gràcies a tots, totes i totis per escoltar-nos. Ens retrobem al setembre.

Que tingueu un bon estiu. Ah, i no oblideu posar-vos crema i endur-vos un llibre!

Barcelona i la seva àrea metropolitana atresoren un molt bon grapat d'iniciatives culturals. Només amb una mica d'esperit inquiet i encuriosit podríem trobar centenars d'entitats i col·lectius, creadores, activistes entestats a treballar i mostres d'altres formes de fer cultura que no formen part del mainstream i dels grans titulars.

Visibilitzar bona part d'aquesta manera de fer és l'objectiu de la redacció de Cultura.B, una plataforma de tendències culturals metropolitanes que s'ha acabat d'incorporar física i digitalment a l'univers cultural del nostre territori.

https://culturab.cat/revista/

Després de totes les lluites perdudes, de la colonització capitalista de la realitat política, cultural, ecològica i psíquica, en un món sense esperança ni més futur que la catàstrofe, desertar és l’única opció ètica que ens queda.

Abandonar pot ser també una decisió estratègica per trencar tot allò que coneixem i obrir una escletxa cap a altres imaginaris, diferents i potser millors. De tot això parla el filòsof italià Franco “Bifo” Berardi, un habitual a La Biblioteca Inflamable, al seu nou assaig: “Desertemos” (Prometeo).

Diu el Pedro Barragán, president de l'Associació flamenca El Dorado i director del Festival "Desvario" que el flamenco se defiende solo i que és com un pop que esten els seus tentacles conquerint gent i territori. Ho saben molt bé des del Dorado. És aquesta associació un punt de trobada per als amants del flamenc, un espai on trobar la vitalitat d'un gènere que alhora salvaguarda les arrels i els llença entremaliat i imprevisible a l'experimentació tot descobrint nous camins.

Nous i vells camins i maneres de fer que es tornen a donar la mà a la quarta edició del Festival Desvario que se celebra aquests dies a 9 Barris.

Chano Domínguez, El Pele i molts altres participaran de l'esdeveniment incloent l'espectacle "En mi cuerpo mando yo" amb Laura Marchal i Ana Brenes. En parlem al Territori Clandestí.

On comença i on acaba el cinema fantàstic? Hi ha un fantàstic més enllà de les pel·lícules de gènere? L'Ángel Sala proposa una visió àmplia, generosa i magníficament argumentada del concepte del fantastique al monumental “Profanando el sueño de los muertos 1896-2022” (Hermenaute), molt oportunament subtitulat “la història mai explicada del cinema fantàstic espanyol”.

Hi surten tots els qui han de sortir —de Segundo de Chomón a Jaume Balagueró, passant per Paul Naschy, Narciso Ibáñez Serrador o Álex de La Iglesia—, però la panoràmica s'amplia a inclassificables com Fernando Fernán Gómez, Agustí Villaronga, Víctor Erice o José Luis Guerín. Més de cinc-centes pàgines de fantasia cinèfila. Indispensable.

L' 'Experiència artística no coneix de fronteres ni murs. La creativitat és quelcom inherent a l'ésser humà, ara és dins nostre i ara s'allibera, ara s'amaga atemorida, ara es mostra orgullosa, però hi és, sempre hi és, esperant la seva oportunitat.

D'oportunitats i de creació artística saben molt els 170 interns i internes dels centres penitenciaris de Catalunya, els tècnics artístics que els acompanyen en els tallers que s'hi realitzen i per descomptat en saben la Mery Cuesta i l'Antoni Hervàs, comissaria i artista respectivament que han treballat durant molt de temps dins i fora de la presó una expossiciò: "Màquines del temps" que es pot veure al Centre d'Art Santa Mònica i que mostra com es viu intramurs el pas del temps, com es recorda aquell passat que fa viure un present on sempre es desitja un altre futur.

Una Exposició que ens interpel·la i ens fa replantejar-nos on són els veritables murs que ens separen els uns dels altres.