Quinta Temporada – Episodi 11 (programa 49)

Amb Miquel Martí (‘La Tertúlia‘ de Ràdio Pobla), Josep Jorge i Joan Bell-lloc.

Avui parlem dels masos de la Vallbona i volem començar situant mentalment aquells que ens escolten. Al Camp de Túria, si més no, hi ha tres tipus de masos segons la seua posició. En primer lloc, tenim els grans masos del secà, com són els del Pla de Llíria o els del secà de la Pobla, així podem esmentar la Casa de Camp, la Casa de Carlos, l'Espinar o el mateix mas de Casinos; i a la Pobla hi havia la Casa Blanca, la Casa de Maquívar o el mas de Ximenes.

Tota una altra cosa són els masets, petites casetes situades enmig de l'horta poblana amb quatre parets i un porxe per guardar les eines, l'haca i passar un parell de nits. Així tenim el maset d'Antimo, el mas de la Barraqueta, el maset dels Jaumets o l'antic maset del Grill.

Per últim, cal esmentar un tercer grup que es troba "on comença l'horta i acaba el secà", com deia Raimon. Són els masos més importants de la Vallbona. Es tracta de grans masades, edificis complexos amb diversos habitatges, almàsseres, trulls, estables, corrals, cuines, pous, eres, etc. La seua posició és sempre la mateixa: a la vora de la séquia més alta, a la part de l'alter, on es junta l'horta i el secà, una posició ideal, ja que l'edifici està sempre en sec, però té l'aigua a la vora i no furta ni un pam d'horta.

Ací podem esmentar tots els grans masos de Benaguasil, com el mas del Riu, el mas del Baixó, el mas de la Nòria, el mas de Noguera, el mas de Sampa i, dins de la Pobla tenim l'antiga torre de Cervera, la casa de Bernal, el mas de Tous, el mas de l'Apotecari, el mas del Canonge, la torre de Bava, l'Almassereta, el mas Nou i els mateixos nuclis de Benaguasil, l'Eliana, el Bàrio i les Ventes de Vallbona. Són sempre llocs secatius i sanitosos, alts, on corre bon vent i l'aigua està ben a prop. Així són els masos de la Vallbona...

Cròniques Edetanes⁠⁠⁠⁠⁠⁠⁠

⁠⁠⁠⁠⁠⁠⁠Pòdcast Cròniques Edetanes a Vilaweb

Quinta Temporada – Episodi 10 (programa 48)... i la col·laboració de Sime Jordan.

“Diuen, Joan-Carles Martí i Toni Mollà en el seu llibre que acaba d'aparéixer amb el títol irònic Sobretot que perda el Madrid, diuen que, textualment, el futbol forma part de la memòria dels nostres orígens. I bé, l'entrevista que escoltareu a partir d'ara mateix ve d'eixa acotació que fan Toni i Joan Carles. Jo vaig arribar a Llíria quan tenia onze anys, a finals del 50, i la meua referència, el meu espai, va ser immediatament el futbol. El futbol en aquella època dels xiquets molt menuts, com era el meu cas, eren les dos parròquies de la plaça de l'Assumpció i la de Sant Francesc, eren els aspirants que es deien aleshores. Després vam anar creixent i sobretot vam anar creixent amb unes certes referències que per a nosaltres eren sobretot del futbol. Per a altra gent les referències eren les del bàsquet a Llíria. I les nostres referències del futbol eren fonamentalment dos. Aquests dos foren futbolistes professionals com eren Sime Galduf i Vicent Navarro Pareja. Vicent vivia enfront del forn que tenien els meus pares al carrer Major, el forn de Sant Miquel, i molts dies Vicent jugava amb nosaltres, els xiquets, al carrer amb aquelles pilotes de drap o de paper que ens féiem nosaltres mateixos. Aquestes van ser els dos exemples més importants, ho he comentat moltes voltes. Un altre gran exemple per a nosaltres era Pedro García. Per a mi Pedro, a banda de ser un bon futbolista, és una de les millors persones que he trobat en la meua vida. I una altra quarta referència és Taroncher, amb qui vaig jugar encara en la segona refundació del club de futbol a Llíria i que per a la gent que aleshores teníem 17 i 18 anys, Taroncher era el nostre mestre.

El que escoltareu a partir d'ara, com dic, és tota aquesta experiència. Experiències dels que érem uns xiquets, i com jo moltíssims més xiquets a la Llíria dels anys seixanta relacionades amb el futbol i jo crec que res millor que haver pogut parlar d'aquell temps, d'aquell futbol, d'aquella manera d'entendre la vida i el futbol amb Sime Galduf, una de les persones més importants per al futbol a Llíria i sobretot per a una generació com la meua, de joves que aspiraven a jugar al futbol d'una manera o d'una altra, tant des del punt de vista professional com des del punt de vista amateur, de tot. Per tant, espere que gaudiu d'aquesta conversa en la qual participa evidentment Sime Galduf, com a protagonista principal, i on està també el seu nebot Simó Jordan, editor del pòdcast. i on també estic jo, comptant tots tres l'experiència de cadascú i del futbol a la ciutat de Llíria. Espere que vos agrade.”

Alfons Cervera

Cròniques Edetanes⁠⁠⁠⁠⁠⁠

⁠⁠⁠⁠⁠⁠Pòdcast Cròniques Edetanes a Vilaweb

Quinta Temporada – Episodi 9 (programa 47)

Amb Miquel Martí i 'La Tertúlia' de Ràdio Pobla

Segons els lingüistes, la llengua és un fenomen humà que té dues cares inseparables, com una moneda. Per una banda, és un fet social: la llengua són acords que prenem entre tots els membres d'una comunitat lingüística. Un "got" és un "got" perquè tots estem d'acord. Els membres d'altres comunitats diuen "vaso, verre o glass". Però la llengua és també un fet individual: només jo dic les coses com les dic, amb les meues paraules i els meus sons; un altre usarà paraules diferents o sons diferents. La llengua és, per tant, un fet social i, alhora, un fet individual.

Però al Camp de Túria som molt nostres i, entre aquests dos extrems hem situat el fet local i comarcal. Els sons i les paraules no són iguals a Llíria, a Benaguasil, a la Pobla o a Bétera. Diverses circumstàncies històriques i geogràfiques han produït unes variacions locals en el nostre català de cada dia. Són les varietats diatòpiques i diacròniques presents en totes les llengües del món.

Sense tractar de profunditzar massa, en aquest programa radiofònic dirigit per Miquel Martí repassarem algunes de les diferències en la parla local dels pobles edetans; veurem diferències fonètiques: si a la Pobla i Bétera diuen /tɛ́rrɛ/, a Llíria i Benaguasil diem /tɛ́rra/; diferències morfològiques com "tingam temps" o "tenim temps". Però les diferències més sucoses les trobem al lèxic, on es mostra la diversitat d'origen dels pobladors que, des del s. XIII, han triat les nostres terres com a lloc de residència i repoblació.

Finalment, cal esmentar que als tertulians i filòlegs de la comarca (Joan Bell-lloc, Toni Contelles, Ximo Pelejà i Lídia Julio) s'han afegit les veus d'algunes persones de fora que també han estudiat la nostra parla comarcal, com ara la doctora Maria Isabel Guardiola, especialista en la figura de Josep Escrig, un llirià que el 1851 ja publicà un gros diccionari "valencià-castellà" on recollí diversos "llirianismes", molts dels quals comentem en aquesta tertúlia radiofònica.

La nostra intenció, en fer aquest programa, és donar una lleugera visió superficial de la riquesa lingüística, de l'estat de salut de la llengua i dels estudiosos que s'han fixat en les paraules que cada dia usem els habitants d'aquesta comarca. Esperem que açò done peu a l'inici i aprofundiment de més i millors estudis del parlar dels pobles edetans.

Cròniques Edetanes⁠⁠⁠⁠⁠

⁠⁠⁠⁠⁠Pòdcast Cròniques Edetanes a Vilaweb

+ Ací el vídeo de La Tertúlia de Ràdio Pobla