El passat dimecres, en la ciutat de València, es va presentar “Els dies inquiets”, la darrera obra de l’escriptor i editor valencià Antoni Sabater. Es tracta d’un homenatge culte, apassionat i ple de bellesa a la literatura. A la gran literatura, la que ha bastit les coordenades culturals d’occident en els darrers 3 segles.

A través de les pàgines dels dies inquiets desfilen personalitats imprescindibles de la cultura universal com ara Virginia Woolf, Jorge Luis Borges, Judith Schalansky, Richard Ford o, qui serà el protagonista d’este programa, Martin Amis.

Cada fragment oferix una mirada personal, lúcida i estilitzada sobre la vida i els aspectes més destacats de l’obra de l’autor. Però fonamentalment és un llibre-trampolí; un text que obri la porta a altres textos. Una invitació hedonista a transitar el jardín de senderos que se bifurcan, de llibre en llibre, de personatge en personatge, de vida en vida, fins a bastir el gran viatge que proposa Toni Sabater, qui a hores d’ara, és uns dels crítics i divulgadors literaris més importants en valencià.

See omnystudio.com/listener for privacy information.

Les últimes línies deien que tenien menjar i munició per a dos dies i que esperaven aguantar, però no ho van poder fer. Al final només va quedar aquell quadern i una fotografia amb cinc dones terriblement resignades mirant a càmera i amagant una història molt trista.

Fa pocs anys Tània Balló i Jaume Miró van fer un documental molt considerable sobre eixa fotografia i el que hi ha darrere. Es diu Milicianes (2018). Una d’elles era valenciana.

Balló i Miró dedicaren moltes hores de la seua vida a posar detalls a la història, a omplir els buits, a fer parlar aquells rostres en blanc i negre una altra vegada. Bussejaren en arxius, hemeroteques, soterranis. Fins i tot anaren a Nova York per a completar una investigació d’aquelles que es feien abans, quan el periodisme encara era periodisme. Al final van trobar els noms que els faltaven a una imatge i a les línies d’un dietari que en la seua última línia deia: “Abbiamo viveri e munizioni per due giorni. Attendiamo gli avvenimenti”. No ho havia advertit encara, però les pàgines d’aquell quadern les citaré en italià i això també caldrà explicar-ho.

La fotografia, deia, eren cinc dones mirant a càmera. La més major de totes era la que observava amb més pena i l’única que plegava els braços. Ella era la valenciana i, segurament, la que més sabia el que estava a punt de passar. L’edat et lleva moltes coses però et dona això: certeses. Va erosionant la capa d’entusiasme que tots tenim sobre la pell i retalla l’horitzó fins a deixar-te només tres o quatre idees fonamentals: el dolor, l’amor, la fam, el benestar. És per això que al final diem va com va, va que ja és prou, no res i avant,així és la vida, etcètera. El fet és que aquelles dones la veien passar tota davant seu en aquell quarter de Manacor, a Mallorca, on acabava dramàticament una història que havia començat setmanes abans i que havia sigut detalladament escrita en el dietari.

La primera anotació era del 16 d’agost de 1936: “Alle sei del pomeriggio salimmo a bordo del ‘Ciudad de Tarragona’ in 30 miliziane e 400 miliziani per prendere parte alle operazioni contro i fascisti”. Sobre la coberta del vaixell que eixia del port de Barcelona hi havia Maria Garcia, la valenciana, nascuda cinquanta-cinc anys abans a l’Olleria, poble que deixà més tard per anar a treballar a Catalunya, a Sabadell, on tenia el seu propi teler. Hi havia també les germanes Buxadé, Daria i Mercedes, i una aragonesa, Teresa Bellera Cemeli. Hi havia encara una quinta dona de nom desconegut que devia dur un quadern damunt. Eren, les cinc, les dones de la fotografia. El dia 16 d’agost d’aquell any no feia ni un mes que els militars rebels havien donat el colp d’Estat contra la República. Un colp que havia fracassat en unes bandes, com Barcelona, i que havia triomfat en d’altres… com Mallorca. Era per això que salpaven rumb a l’illa: per a lluitar “contro i fascisti” i recuperar-la.

See omnystudio.com/listener for privacy information.

Este programa no conta només una història. Este Ferits de Lletra no descobrix únicament un personatge.

Sinó molts, moltíssims. Tants, com atresora l’escriptor Eduard Mira en el fons de la seua memòria cultural. Hui, en Ferits de Lletra, fem un repàs al cànon viatger del cinema i la literatura.

Pura memòria hedonista. I una guia imprescindible, per a qui vulga embarcar-se seriosament en un viatge de somnis més reals que la vida.

Jules Verne a penes isqué d’una biblioteca parisina i, així i tot, viatjà muntat en la seua ploma al llarg, ample i profund de continents, mars, oceans i espais siderals. Xavier de Maistre viatjà durant anys sense eixir-se’n dels límits que li marcaven les quatre parets de la seua habitació. Proust mamprengué, mentres mossegava una magdalena, el més substanciós viatge a la memòria. Kafka devia patir, segurament, d’hodofòbia, d’odi als viatges. Cunqueiro no recorregué els camins espectrals de la Bretanya que descriu; dubte que Joan Perucho visitara la mitat dels escenaris on situa els seus personatges o que José Enrique Ruiz Doménec mai haja xafat amb el propi i savi peu la terra palestina. Tampoc estigué en la Breda rendida per les llances d’Ambrosi Spinola don Diego de Velázquez.

Si, com asseguraven els santons de la contracultura de finals dels 60, no cal viatjar per a viatjar, encara menys necessari és desplaçar-se per a dur a terme un gran viatge, eixe grand tour que mamprenien els cavallers il•lustrats o en pos d’il•lustrar-se i que fou epítom i metàfora de tots els viatges: els que un mateix havia fet, els que havia escoltat relatar, els que havia somiat, els que havia llegit, els que pertocava fer, els que havia vist en xilografies, aiguaforts, litografies i daguerreotips i que ara se’ns oferixen en la pantalla de l’ordinador.

Tanmateix, els destins exòtics inunden les pàgines de fullets multicolors que prometen mons amagats, aventures sense fi i a l’abast de quasi tots els públics ansiosos de vivències que deixen els budells en suspens

I molt suggeridores hauran de ser les imatges per a fer-nos deambular pels universos de fantasia que atresorem en la ment aquells per als qui el cinema fou, en una època, la quasi única màquina de fabricar somnis. ¡Quantes vides i aventures hem viscut en aquells forçosos entreactes que imposaven, fa unes quantes dècades, el canvi de rotllo de la pel•lícula, els talls, les apagades de llum! ¡Amb quin goig aplaudíem quan el Sèptim de Cavalleria aplegava galopant en l’últim instant, al rient so del cornetí d’ordes i fent tremolar l’estendard blanc i roig, per a rescatar un escamot de ganivets llargs assetjat pels sioux oglala del brau Tashunka Uitko, Cavall Foll! ¡Que oculta i humida satisfacció quan, per fi, el xic i la xica es besaven!

¡Tantes pel•lícules, tants llibres il•lustrats, tants còmics –tebeos, que déiem llavors–, tantes novel•les d’amagat, tantes narracions d’aventures portàrem al llom com a equipatge anímic!

See omnystudio.com/listener for privacy information.

1970. Silenci, humitat. Nord de París. Un llogaret que a penes ix en els mapes: Villiers-Adam, i un cementeri molt menut, desbordat per una multitud. Tereseta, de dol, plora al costat del taüt. Li acudixen a la ment centenars d’imàtgens d’una vida en comú: els Pirineus, el Cabanyal, les condolences de François Miterrand. Ha mort un vell republicà valencià. José Ballester Gozalvo. Als 77 anys encara tenia vigor per a la divulgació cultural i per a la lluita política. Ha mort de malaltia i de melancolia.

Al costat de la seua dona, la seua inseparable Teresa Molins Gausach, estan sos nebots Rafa i Vicent, que tantes experiències han compartit amb el matrimoni en França. Pareix inversemblant que José Ballester Gozalvo, Pepet, descanse en pau. No hi hagué un exiliat republicà més actiu. Incansable, inesgotable, amb l’energia que aporta l’esperança, quan és indestructible. Ha deixat dit que el soterren amb la senyera valenciana i la tricolor de la República, les dos banderes que l’han acompanyat en el desterro. I amb un grapat d'arena de la platja del Cabanyal, que li han portat expressament. La terra a la qual havia promés tornar només quan caiguera el dictador. La terra a la qual estava tan unit i a la que volia tornar, fins i tot després de mort.

2008. Falta un any per al centenari del Llevant UD, un club agonitzant i a la vora de la desaparició. Acaba d’eixir a la llum un deute insostenible, de prop de 100 milions. El futur és incert, com tantes altres voltes en la seua història. Dos investigadors rastregen diaris antics en la Biblioteca Valenciana de Sant Miquel dels Reis, per a donar-li al club la gran història que encara no té. En l'exemplar d’El Pueblo del 7 de setembre de 1909 s'apareix un fantasma. “La sociedad Levante Foot-ball Club ha sido legalmente constituïda. Presidente. Sr. José Ballester”. És la primera resurrecció del fundador del primitiu Llevant del Cabanyal. L'emoció deixa pas al desconcert. Hi ha un protagoniste inesperat. José Ballester? Qui és José Ballester? A penes hi ha alguna referència en internet. Un polític d'esquerra. Un pedagog avançat. Primer alcalde republicà de Toledo en 1931. Poc més. Marginat i exiliat com tants altres que perderen la guerra. Ni rastre de la seua vinculació amb el Llevant. Està completament invisibilitzat en l'escassa historiografia del club durant un segle. Qui és José Ballester Gozalvo?

See omnystudio.com/listener for privacy information.

En les primeres pàgines de Crematorio, el personatge Rubén Bertomeu, un arquitecte de gust refinat que ha venut la seua ànima al diable, li ho resumix en dos paraules a la seua filla Silvia: “Tienes razón en que esto es más cutre, pero sólo porque es más pobre”. Li explica que Nova York, que tant li agrada a ella, és pur formigó, i està construïda sobre la destrucció d’un ecosistema fluvial.

El que no li agrada a Silvia no és el formigó, li recorda: el que se li queda curt és l’ajustada classe mitjana que habita Misent (Dénia), i que ara es mira des de dalt, quan son pare l’ha criada entre col•legis elitistes i viatges amb els diners de l’especulació immobiliària que ella li tira en cara. El paradís que ella somia en la comarca era pura pobresa, on prosperaven només els adaptats, gent de pell dura convertits en canalles o prevaricadors. Ell haguera volgut fer una altra cosa amb l’arquitectura, però quina altra cosa es podia fer amb l’herència tràgica i sòrdida de la misèria i la dictadura?

En realitat, Chirbes parla de si mateix a través dels seus personatges. Ens conta la peripècia de la seua vida i la seua terra en clau de drama.

Hi ha com un fatum tràgic que inunda la biografia de l’escriptor. Oriünds d’Algemesí, els Girbés van ser una família valentina desallotjada quan els enderrocs de la plaça del Mercat van obrir lloc al nou Mercat Central. Refugiats en Algemesí, vivien en una casa que s’inundava, raó per la qual es traslladaren a Dénia, on l’avi Albert el Cisteller es va convertir en venedor ambulant.

Casat amb una xica de Dénia, son pare anà a treballar anys després a Tavernes de la Valldigna, on tornaren a ser forasters. I a Tavernes nasqué l’escriptor... i es quedà orfe als 4 anys, a causa del suïcidi patern. Als 8 el portaren a un internat per a fills de ferroviaris en Àvila, on rebé una educació estricta. Quan tornà Rafael havia passat per Àvila, Lleó, Salamanca, Madrid, París, Marràqueix, Barcelona i Extremadura. Encara arribà a temps de presenciar la Gran Destrucció dels anys 2000, l’apoteosi del PAI. Lluità per a defendre la casa de Dénia i els terrenys familiars de la voracitat depredadora d’un promotor: una altra guerra perduda. Els terrenys es van malvendre i la casa va ser enderrocada.

Era difícil que estos fets no impregnaren la seua temàtica novel•lística. Encara que quan va arribar a Dénia i Beniarbeig, en el 2000, Rafael Chirbes pensava que no escriuria una sola novel•la més, que el seu cicle temàtic estava exhaurit. Prompte saltà la sorpresa: massa llums, massa sorolls, massa afany pels diners fàcils al seu voltant. No ho esperava. I no ho suportà. Les grues i retroexcavadores desfeien parcel•les, s’alçaven urbanitzacions sense control, desapareixien i cases centenàries, s’obrien pedreres, els focs feien estralls, les visites a les notaries i les tensions entre parents per vendre o no vendre eren el pa de cada dia de les famílies, també de la seua. I el paradís s’esfumava en el frenesí de l’Eje de la Prosperidad. Als 57 anys, la carrera discreta d’un autor allunyat dels circuits del poder, rebia l’espenta de la primera de dos novel•les inesperades: el seu testament valencià.

See omnystudio.com/listener for privacy information.

Entre finals del segle XV i mitjan del XVI una part important de la literatura valenciana centrà la seua temàtica en la sexualitat i les relacions entre hòmens i dones. L’Espill, Lo procés de les olives, Lo somni de Joan Joan… Però només una d’elles, el Col•loqui de dames, feu que el primer gran filòleg i erudit de la Renaixença catalana, Milà i Fontanals, correguera a confessar-se.

Nascut en 1818, als 8 anys la família es traslladà de la seua Vilafranca del Penedés natal a Barcelona, on es llicencià en Dret i es doctorà en Filosofia i Lletres. A l’any següent ja era catedràtic de Literatura en la Universitat de Barcelona.

En la dècada de 1850, Milà i Fontanals dedicà els seus estudis a rescatar la poesia popular, l’èpica, la tradició trobadoresca i tots aquells textos medievals que arribaren a les seues mans. I degué ser llavors quan accedí al manuscrit 151 de la seua biblioteca universitària, el Jardinet d’orats, on el notari barceloní Narcís Gual havia copiat en 1486 una norantena de textos en vers catalans, valencians, castellans i italians, entre els quals hi havia un intitulat “Col•loqui e rehonament fet entre dues dames…”.

El jove catedràtic el llegí i, tot i les dificultats de comprensió per la llengua de l’època, moltes coses li arribaren nítides: les metàfores sobre els òrgans sexuals, les accions relatades, els insults desvergonyits, el sacrilegi flagrant. Isqué del Convent del Carme, on aleshores estava la Universitat de Barcelona, i se n’anà urgentment a confessar-se, segons explicà posteriorment el bibliòfil Ramon Miquel i Planas.

Què és el que contenia el que posteriorment ha estat anomenat Col•loqui de dames per a provocar aquella reacció? Segons el mateix Miquel i Planas era una “obra d’una perversió poques vegades igualada en literatura” i per als filòlegs valencians Vicent Pitarch i Lluís Gimeno, que en van fer la darrera edició en Poesia eròtica i burlesca dels segles XV i XVI (1982), el text assumix “una llibertat d’expressió irreductible”, ja que “tres dames, la casada, la viuda i la beata, es lliuren a una conversa en la qual, entre xafarderies i crítiques d’un pintoresquisme deliciós, i els atacs irreverents a l’estament eclesiàstic, brolla tota una allau de símbols, metàfores, símils, jocs de paraules i expressions populars, que descriuen increïbles subtileses del joc amorós”. I tot això és el que va escandalitzar a Manuel Milà i Fontanals, en el context que, segons pareix, era molt més purità que el de quatre segles abans.

En concret, el Col•loqui de dames és un poema narratiu de 1.089 versos en codolades –un sistema mètric que alterna huit i quatre síl•labes que rimen apariades–, que possiblement va ser escrit en la mateixa dècada de 1480 per no sabem qui. No debades, tot i haver-se atribuït modernament a Joan Roís de Corella i a Jaume Gasull, en el seu moment va circular de manera anònima, donada la seua extrema irreverència. Una irreverència que comença pel fet que les tres dones parlen de les seues gestes i atributs sexuals i critiquen a tiri bandiri durant l’ofici de “Divendres Sant, dia honest de dol e plany” a la mateixa catedral de València.

See omnystudio.com/listener for privacy information.

Hem d’anar a espai en allò que ensomiem perquè, a voltes, si ho desitgem massa fort acaba per succeir. No sempre. Però passa. Jo havia ensomiat aquell moment durant 35 anys, amb un desig exorbitant. Ho havia imaginat i recreat, havia editat de forma artesanal –en tisora i pegamín– molts Don Balón Extra Liga en els quals el Llevant era de Primera.

Ho havia construït, havia sentit que era cert i per a mi ho era. I el millor equip del món. Ho era, ho és, ho serà sempre. Ho deprenguí de ben menut en un d’eixos lloc on la certea o no de les coses la validen uns homenots als quals mai ningú s’atrevix a discutir-los res. No pels guarits braços d’estibador, mariner o pescador, que també, sinó perquè tenen els ulls i les mans i el sol en la pell, plens de veritat, i a més dosifiquen amb modulació greus sentències.

En el bar El Polp. Allí coneguí l’única veritat absoluta; allí coneguí el respecte: als meus majors, al Cabanyal, a València, terra i llengua; allí es forjaren les meues fidelitats indestructibles; allí em va créixer l’orgull. Allí, a un pas de La Platgeta i de l’escola de Ballester Fandos, on nasqueren el Llevant Foot-Ball Club i els hòmens lliures.

Als 5 anys, em pujava al repeu de l’immens taulell del bar El Polp, envoltat de patilluts, i cridava al cambrer, per a que em posara un tocaet de Terry. I li’l portava a mon pare a la taula on jugaven al truc. Quan em fartava de vore’ls farolejar me n’anava a la porta de darrere del bar, on estava l’oficina de la Penya Llevantina El Polp, per a alimentar la meua creixent afició per la memòria amb pergamins, fotos mostoses i banderins. O eixia al carrer del doctor Lluch on, recolzats en la frontera sobre grans bastidors de fusta, s’assecaven al sol capellanets, mussoles i polps. M’encantava l’olor aquella de saladura, barrejada amb el fum dels puros, el conyac i les paraulotes. Del bar queden a penes les parets. I una fe insostenible.

Ansiós tornava, m’assentava discretament entre els hòmens que miraven la partida i esperava que algú diguera: “És l’hora”. Hora de l’èxode. Dos-cents tios apuraven xatos, quintos i cigarrets i, vist i no vist, el bar quedava buit. Alguns compraven algun farieta a última hora per a quan marcara el Llevant, encara que la majoria no era tan optimista. Fent companyia a l’amo es quedaven alguns parroquians de llarg recorregut que havien canviat l’escut blaugrana pel de Soberano. Sí. Els llevantins de barra de bar. Els grans filòsofs dels nostres 115 anys d’història quedaven a càrrec del santuari mentres els altres ens repartíem en cotxes i mampreníem el nostre particular via crucis pels camins d’horta entre la Patacona i Alboraia per a aplegar al flamant Nou Estadi, un fantasma ancorat entre el no-res, una llum de Sant Telm enmig de la tempesta, durant les hostils vesprades d’hivern, un vaixell de vint màstils enlairant les banderes esgarrades de rivals impronunciables, un gegant sense rumb. Any 1974. Potser tornaríem a Segona. I no obstant el Llevant era (i és) insubmergible.

See omnystudio.com/listener for privacy information.

Vos convidem a transportar-vos a la València blaugrana de l’últim mig segle, des dels temps del plom fins l’època daurada, esguitada sempre de moments més agres que dolços

See omnystudio.com/listener for privacy information.